Els Colons de Catan de Klaus Teuber, la combinació perfecta
Mica en mica, poc a poc, els jocs de taula es van infiltrant en el dia a dia de la gent. Mica en mica quant la gent et diu “l’altre dia vaig jugar a un joc…” (i t’ho diuen, que per això ets el friqui dels jocs…), resulta que no és ni el trivial ni el Monopoly ni el Pasapalabra sinó un d’aquests altres.
I m’ha passat que recentment, el nom que acompanya més vegades a aquesta frase és el del joc del que us parlem avui. Per què? Per què un joc del 1995 conta amb tantes expansions i fins i tot una edició en català? Us ho expliquem.
MECÀNICA
El taulell del Catan és molt característic i està configurat per 19 lloses hexagonals que mostren 6 tipus de paisatge (bosc, prat, camp, muntanya, argila que produeixen respectivament fusta, blat, ovelles, pedra i maons; i desert que bàsicament molesta) i les corresponents peces de mar que l’envolten. Aquesta modularitat dóna molta rejugabilitat al joc ja que si disposem les peces al atzar, cada partida serà diferent.
El característic taulell del Catan
Els recursos que ens donen les diferents lloses
Tanmateix, a les pròpies instruccions ja es proposa una distribució que garanteix bon repartiment i igualtat entre tots els jugadors.
Cada un dels hexàgons, excepte el desert, tindrà també un número que va de l’1 al 12. La figura del lladre es col·loca sobre el desert.
Al començament del joc cada jugador col·loca per torn dues ciutats i una carretera i es comença. El torn és molt senzill. Quan li toca, un jugador:
– Tira el dau
– Les lloses que tinguin el número que ha sortit, produeixen la seva matèria prima. Els jugadors que tinguin pobles o ciutats en contacte amb aquestes lloses agafen una matèria prima per cada poble i dues per cada ciutat, que tinguin en contacte amb les lloses.
– El jugador negocia amb la resta per a aconseguir altres matèries primeres. Al marge dels intercanvis que s’acordin, en el seu torn un jugador pot canviar tants cops com pugui, quatre cartes d’un mateix recurs per una d’un altre. Si té pobles als ports, podrà canviar tres a un i fins i tot dos a un però fent servir tipus de recursos específics.
– Construeix carreteres, pobles i ciutats o compra cartes de desenvolupament.
- Els pobles s’han de construir a un mínim de dos encreuaments de distància dels altres pobles i hi ha de passar una carretera nostra.
- Tot i que les carreteres de varis jugadors poden arribar a un encreuament, només una hi pot passar a través, quedant la resta tallades.
- Les ciutats evolucionen a partir dels pobles.
- Les cartes de desenvolupament són de varis tipus: punts de victòria directes, construcció de carreteres gratuïta, robar recursos, etc. Se’n pot jugar una per torn i ha de ser un torn posterior a aquell en que l’hem comprat.
Construcció i negociació es poden intercalar, però només el jugador actiu pot negociar amb els altres i construir.
El lladre: estimat i odiat a parts igual. Mentres hi sigui, aquest bosc no produïrà
Si surt un set, s’activa el lladre i el curs del torn és diferent:
– Tothom que tingui més de 7 cartes de matèria prima, en descarta la meitat arrodonida cap avall.
– El jugador que ha tret el lladre el canvia de posició on vulgui. Aquella llosa no produirà res mentre hi hagi el lladre a sobre.
– El jugador roba a l’atzar una carta de matèria prima a algun jugador que tingui un poble o ciutat a la llosa on s’ha col·locat el lladre.
A partir d’aquí es fan els passos de negociació i construcció normalment.
Cada poble en joc val un punt i cada ciutat dos punts. Apart donen punts algunes cartes de desenvolupament i les cartes de ruta Comercial i Cavalleria. La primera s’aconsegueix en el moment en què algú té una ruta lineal de com a mínim cinc ciutats. Aquest jugador conservarà la carta, que val dos punts, fins que algú no faci una carretera més llarga. La carta de Cavalleria es posa en joc quan algú ha jugat tres cartes de cavaller i també va canviant de mans al jugador que té més cavallers en joc.
Guanya el primer jugador que assoleix deu punts, de la manera que sigui: potenciant ciutats, amb la ruta més llarga, obtenint cartes de desenvolupament que donen punts, etcetera. Aquesta variabilitat d’opcions també permet que el desenvolupament del joc sigui més fluid ja que mai es centra tothom en la mateixa estratègia.
JUGANT
Els Colons de Catan és un joc que combina de manera molt ajustada diferents mecàniques: estratègia, negociació i construcció.
Aquí tothom tiba de la indústria ovellera
No es pot negar el factor d’atzar que introdueixen els daus, però no ens enganyem tampoc, les lloses 12 o 2 no seran probablement les que més surtin. Dependrà dels jugadors i de la seva estratègia, poder diversificar-se per a minimitzar aquest atzar connectant-se a lloses amb valors més probables.
El component estratègic del joc té a veure doncs amb què i a on ho construïm, cap a on ens expandim i amb quina intenció: volem guanyar accés a un recurs o un port? Volem bloquejar un adversari? O senzillament estem fent una ruta llarga? Normalment, la pedra i els maons són importants al principi del joc per a poder expandir-se fent carreteres, mentre que més endavant necessitarem pedra i blat per a evolucionar els pobles a ciutats. L’accés a un port serà clau per a aconseguir els recursos que vagin més escassos.
La negociació és un altre dels pilars del joc, ja que tot i ser relativament bàsica en el sentit que és un intercanvi pur i dur, fomenta una gran interacció entre els jugadors; i molt més encara amb l’acció del lladre i les cartes de cavallers.
En resum, teniu una tarda buida amb aquells amics que l’altre dia van fer una Resistència? La vostra mare us ha dit “… a veure si m’ensenyes un joc d’aquells que t’agraden…”? Doncs els Colons de Catan és el vostre joc: ràpid, senzill, amb conseqüències directes i visibles per a les accions i varietat d’opcions però no gaires (no estressem el personal). El joc està molt equilibrat i el que guanya mai guanya de gaire. Si a això li afegeixes la constant negociació, és molt difícil que ningú se senti totalment fora de la partida i de la cursa per la victòria.
L’ampliació més senzilla, són més lloses i mars per a poder jugar fins a sis persones. L’únic canvi significatiu és que, donada l’acumulació de recursos, tothom pot construir fins i tot fora del seu torn. Llenya garantida!
ENS AGRADA:
– Gran combinació amb una mica de tot: estratègia, atzar i negociació; i tot molt ben combinat.
– Joc molt accessible per a un gran públic.
– Molt rejugable. La modularitat del taulell no dóna gaire més varietat al joc perquè les accions i les opcions no canvien, però un bon jugador haurà de saber adaptar-se en cada partida a la distribució dels recursos.
NO ENS AGRADA:
– El joc té la profunditat que té i cal no esperar més del què hi ha. Jugadors habituals possiblement el deixaran de banda a la recerca de reptes més exigents. Però no ens enganyem, no hi ha gaire gent que entri fàcilment en un Caylus i és molt més probable que vulguin repetir amb el Catan.
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: Stone Age, Ticket to Ride, Carcassonne, China Town
Fira JugarxJugar 2012 i alguna cosa més
Com ja havíem dit, el cap de setmana passat es va celebrar a Granollers la Fira JugarxJugar.
El meu únic objectiu fixat era comprar el Divinare, cosa que vaig poder fer ràpidament i a més amb la firma del seu autor, Brett Gilbert.
A una banda de la carpa, hi havia el Christophe i l’Stephan gravant la pròxima edició del seu video-magazine sobre jocs de taula, Mag5. No us perdeu el pròxim capítol on revelaran una primícia de l’editorial catalana Devir.
Aquí em vaig trobar amb en Black Meeple, un clàssic dels divendres a la tarda a Granollers; i vam muntar una partida d’Agricola de la ludoteca de Ayudar Jugando, juntament amb l’Andreu i l’Antonio que s’estrenava en el joc.
La veritat és que tothom va anar molt per la seva banda i va quedar clar qui té més hores joc amb victòria de’n Black Meeple, que hauria pogut ser molt destacada si no fós perquè quasi per casualitat li vaig xafar (parcialment) el seu supercombo final.
A continuació vam poder jugar a Animal Farm, un prototip molt canyero del propi Black Meeple que va posar a prova les nostres habilitats memorístiques… pena peneta pena… Però el joc molt xulo així que esperem que la publicació tiri endavant per una banda o altra.
1443-prototipo-tv-animal-farm.html?catid=17%3Aprototipo-tv
Per acabar un Divinare i cap a casa, que hi havia sopar i més Divinare.
Dissabte a la tarda, rebo una trucada sorpresa i muntem una sessió per a estrenar un joc llargament pendent de la ludoteca del Xevi: el Raja.
El joc té un conjunt de mecàniques interessants amb elecció oculta d’accions, personatges, etc. Interessant tot i que amb poca possibilitat de control. I després més Divinare.
Al vespre unes resistències de gran grup i el diumenge per acabar, un Chinatown amb la familia. Es nota que en comencem a saber perquè n’hi va haver per a tots els gustos, amb victòria ajustada del meu germà.
En fi, un cap de setmana amb molt joc de tots els tipus, que ja trobava a faltar!!
Fira JugarxJugar 2012
Un any més Granollers celebra la seva famosa Fira de l’Ascensió, i un any més, entre vedells, restaurants i parades de xurros i llet fresca, els amants dels jocs de taula i tenim un raconet: la Fira JugarxJugar.
Tot i la crisi, la Fira presenta un panorama tant ple d’activitats: tornejos d’Abalone, Carcassone i Aualé, exhibicions de jocs amb participació de la gent de LUDO (associació de creadors de jocs de taula) i presentacions de jocs.
Una d’aquestes presentacions és Dixit Jinx del català Josep Maria Allué i l’altre és Divinare, la remasterització d’Oracle Pathways, el guanyador del passat concurs de creació de jocs. El seu creador, Brett Gilbert asistirá a la presentació.
En fi, ja feia massa temps que no compràvem res… La versió original del joc em va agradar molt per la seva senzillesa i perquè els jocs de deducció estan entre els meus preferits. És quasi segur que amb la publicació s’hauran enfarfegat els materials per a poder cobrar un pel més, però aquest és un d’aquells jocs que ja feia molt temps que sabia que si l’editaven el compraria.
Espero anar-hi el divendres a la tarda evitant el cap de setmana que és el moment de més afluència. Si us hi deixeu caure, ja ens hi trobarem.
Stone Age de Bernd Brunnhofer, “worker placement” o tanta feina per a fer i tan poca gent per a fer-la
Avui us portem Stone Age, un joc que és un bon exemple del què s’anomena mecànica de “worker placement” o de posicionament de treballadors.
Aquesta mecànica consisteix bàsicament en què els jugadors col·loquen per torns les seves fitxes en les diferents ubicacions disponibles. Cada ubicació dóna uns recursos, avantatges, opcions, etcètera depenent del joc; i també varien les regles de posicionament: o només s’hi pot posar una fitxa d’un jugador, o se n’hi poden posar dues, o tantes com es vulgui; s’hi poden posar dos o més jugadors, només s’hi pot col·locar fitxa si es compleix una condició prèvia, etc.
Són jocs que es caracteritzen també per haver-hi diferents maneres d’assolir les condicions necessàries de victòria, sovint ser el jugador que té més punts; el què els dóna molta rejugabilitat. Aquest marc tant ampli permet doncs, jocs amb nivells de complexitat molt diferents.
No sol haver-hi un gran nivell d’interacció entre els jugadors, només en la mesura que al col·locar-nos en una posició, evitem que un altre jugador s’hi col·loqui. Tot i que en determinats moments això serà més que suficient per a guanyar-nos, com a mínim, una mala mirada.
A Stone Age som tribus d’homes primitius que ens debatem entre els nostres antics hàbits de caça i recol·lecció i la promesa d’estabilitat que ens dóna el conreu i el treball amb les matèries primes. Els treballadors de la nostra tribu (batejats arreu de la web com a troglomeeples o meeplandentals) ens serviran per a realitzar accions que ens permetin desenvolupar-nos mentre ens assegurem de tenir prou aliments per a mantenir-nos.
Abans de començar a jugar, hem de dir que els materials i l’estètica del joc estan força treballats. Res dels típics cubs grocs, marrons i grisos: tenim or en forma de lingots, argila en forma de maons, etc.
Taulell d'Stone Age a punt per arrancar
Els materials
Taulell individual de cada jugador
MECÀNICA
Així doncs, el torn de joc es resumeix en tres senzilles etapes:
- Col·locació de treballadors: cada jugador col·loca per torn un o més treballadors, mentre en tingui de disponibles; en una de les ubicacions. Si un jugador no té més treballadors per a col·locar, passa fins que tots els jugadors hagin col·locat els seus.
- Realització d’accions: cada jugador per torn, realitza totes les accions dels seus treballadors.
- Alimentar els treballadors: es paga un de menjar per treballador.
L’objectiu, com hem dit, és aconseguir el màxim de punts de victòria.
Ja només ens queda parlar de les diferents accions que podem fer:
- Camp: només s’hi pot col·locar un treballador per torn. Incrementa al final de la ronda el nostre valor de camp, que es restarà del número de menjars que hem de pagar per a alimentar la tribu.
- Ferrer: només s’hi pot col·locar un treballador per torn. Incrementa en 1 el nostre valor d’eines. El valor d’eines es pot utilitzar cada torn per a incrementar el valor d’alguna tirada de daus per a aconseguir menjar o recursos.
- Cabana de la fertilitat: altrament anomenada del zambo zambo. S’hi col·loquen directament dos treballadors del mateix jugador. Al final de la ronda aconseguim un membre de la tribu addicional que ens permet realitzar més accions però que, alerta, també haurem d’alimentar.
- Prat: és el lloc on anem a caça per a buscar menjar. S’hi poden col·locar tants treballadors com es vulgui i de tots els jugadors. En el seu torn de realització d’accions, el jugador tirarà tants daus com treballadors hi hagi col·locat i s’endurà tants menjars com el total aconseguit dividit per dos i arrodonit a la baixa.
- Bosc, argila, pedrera i riu: són com el prat però per a aconseguir matèries primes, i a diferència de l’anterior, només hi ha set posicions per a col·locar-hi treballadors. El procediment per a obtenir els recursos serà el mateix que per al menjar, però dividint el total dels daus per tres en el cas de la fusta, per quatre en el cas de l’argila, per cinc en el cas de la pedra, i per sis en el cas de l’or.
- Edificis: hi ha cinc piles amb edificis. Els de dalt són visibles. Només s’hi pot col·locar un treballador per edifici. El jugador que s’hi hagi col·locat pagarà en el seu torn els recursos necessaris, agafarà la fitxa d’edifici i es contarà els punts de victòria indicats.
- Cartes de civilització: es barregen i se’n destapen quatre. Només es pot col·locar un treballador per carta. El jugador que s’hi hagi col·locat pagarà en el seu torn els recursos necessaris, de un a quatre i agafarà la carta. Les cartes de civilització es caracteritzen per tenir una part que es juga immediatament i que proporciona recursos, menjars, eines, etc. i una altra part que dóna punts al final del joc segons cinc criteris:
– Valor del marcador de camps
– Número de treballadors a la tribu
– Valor total d’eines
– Número de cartes de civilització
– Les cartes de civilització de fons verd, donaran al final del joc tants punts com el número de fons diferents que tinguem, al quadrat.
JUGANT
En resum, ja està servit el dilema: què fem? Sembla una bona idea agafar camps d’entrada per a no haver de pagar tant menjar, però la posició del marcador de camp va molt buscada. Les eines no estan malament però també semblen força cobejades… Ens centrem doncs en les cartes? Anem a acumular recursos per a després poder comprar edificis ? I si ampliem la tribu? Són més boques a alimentar, però no ens anirien malament per a recollir or, que cal un mínim d’un sis per a aconseguir-ne un… I les cartes de fons verd només valen la pena si ningú més les busca.
Taulell en ple marasme col·locador
Aquest paràgraf inicial vol resumir una mica el què és una partida a l’Stone Age: s’obre el ventall d’opcions, però les opcions més òbvies s’ocupen de seguida.
Les cartes i edificis que surtin i, evidentment, la sort que tinguem amb els daus, han de reorientar la nostra estratègia. Per exemple, si tothom s’està clavant bofetades pel valor de camp i ningú va a les eines, doncs cap allà de cap. I si ho podem completar amb unes cartetes que multipliquin el valor de les eines al final de la partida, millor que millor.
ENS AGRADA
- L’estètica vistosa i els materials ben treballats. Vinga fusta!
- Típic “worker placement”. Molt útil per a introduir gent nova a la mecànica. El resultat de les eleccions és directe, és a dir, no es plantegen eleccions secundàries derivades de la posició, el què en facilita el control.
NO ENS AGRADA
- Calia el gobelet? En la ressenya adjunta podeu llegir una descripció molt encertada que no transcric directament per a no ferir sensibilitats. Apartat “Components”, penúltima línia.
- Tot i que jo encara no he aconseguit guanyar mai, tres o quatre partides deixaran els jugadors més exigents, amb ganes de passar a altres nivells.
SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ:
Worker placements lleugers: Fresco, Stone Age, Egizia, Agricola, 21 Motines
Worker placements mitjos: Els Pilars de la Terra, Carson City,
Worker placement pesats: Caylus, Dominant Spieces, Le Havre
S’accepten correccions sobre aquest criteri, ja que he de dir que alguns d’aquests no els he jugat.
EXTRES: el joc va ser editat per Devir en espanyol, tot i que actualment es troba exhaurit i hem de tibar de les edicions alemanyes o angleses. Per descomptat existeixen, versions a la xarxa de les instruccions en espanyol, i pròximament D’oca a Oca entra en el món de les traduccions…
Mentre generem contingut propi, ens fem ressò d’una iniciativa tant curiosa com interessant: Les Ciutats Ludificades.
Què son? Són ciutats com Carcassone, Le Havre, Manila i tantes altres, que tenen jocs amb el seu nom i que la gent de Reservoir Jocs estan recollint en un mapa.
Una bona manera des descobrir jocs i geografia.
Tast de jocs de Manresa 2012
El Club del Joc de Manres, al qual pertanyo, organitza per segon any el Tast de Jocs.
Què és el Tast de Jocs? Doncs el Festival anual de jocs de taula que organitza el Club del Joc de Manresa des de l’any passat. El festival té l’objectiu de durant un cap de setmana jugar i fer jugar la gent de la ciutat de Manresa, fidels a les nostres idees de difusió del joc de taula com a oci alternatiu.
La localització torna a ser l’Institut LLuis de Peguera de Manresa que tant bé ens va acollir l’any passat, però avancem dates i serà els pròxims 10 i 11 de març.
2n Concurs Interblogs
L’any passat passat, quatre blogs en castellà dedicats als jocs de taula van organitzar el 1r Concurs Interblogs on cada un dels blogs proposava dos jocs interessant que hagués descobert durant el 2010.
D’entre els vuit candidats s’escollia el guanyador, gràcies a les votacions dels internautes. L’agraciat va ser Carson City de Xavier Georges.
La pastanaga? Una bona pila de jocs que es sortejaven, cortesia de botigues i editorials, per a tot aquell que participés en les votacions.
La iniciativa va ser tot un èxit i aquest any la repeteixen.
Aquest any són vuit els blogs que participen i proposen un joc cada un:
- Discutir Jugando
- Eight is Beauty
- Lex Friki Malacitana
- Ludopáticos
- No me canso de Jugar
- Punto de Victoria
- Tableronne
- The Black Meeple
Els candidats d’aquest any ja s’han proposat. Alerta per a navegants: parlem de blogs de gent que juga molt i alguns dels jocs són autèntics pesos pesats no aptes per a no iniciats.
Aquí podeu veure els afortunats i els arguments a favor:
– República de Roma, de Richard Berthold, Don Greenwood y RobertHaines
– Catacombs, de Ryan Amos, Marc Kelsey y Aron West.
– Tikal, de Wolfgang Kramer y Michael Kiesling.
– Dominant Species, de Chad Jensen.
– 7 Wonders, de Antoine Bauza.
– Smallworld Underground, de Philippe Keyaerts.
S’obre el període de votacions fins al pròxim 7 de gener. Per a votar heu de deixar les vostres dades aquí i escollir tres dels jocs.
D’entre tots aquests, aquí us hem parlat del 7 Wonders i de l’Small World, del qual l’Small World Underground n’és una versió (diuen que) millorada. També vaig poder provar el Tikal al passat Festival de jocs Córdoba, que em va deixar molt bones sensacions; i el Dominant Spieces està al meva ludoteca des de l’estiu passat però encara no hi hem pogut jugar (i costarà).
Per tot això, les votacions del D’oca a oca van a:
– Tikal – 3 punts
– Small World Underground – 2 punts
– 7 Wonders – 1 punt
Apa, participeu tots en aquesta gran iniciativa i a veure si esgarrapem algun premi.
Recomanacions nadalenques 2011
Ve Nadal, s’acaba l’any i per bé o per mal toca comprar regals. Si l’any passat ja vau regalar un Plan B i les vostres amistat ja tenen totes el Roomba o la Thermomix, o senzillament no teniu 500 € per a gastar alegrement, aquí us fem algunes propostes de regals amb preus entre els 10 i els 35 € i que podeu estrenar en la mateixa sobretaula de Nadal.
Recordeu que també podeu rellegir l’entrada que vam fer fa un temps amb alguns consells per a regalar un joc i també de a on en podíeu comprar.
Time’s Up: després dels torrons, qui es veu amb cor d’encarar un Pandemic o un 7 Wonders? Més val començar amb una cosa lleugera lleugera com aquest Time’s Up. S’escullen quaranta cartes amb personatges i els equips se les hauran d’explicar els uns als altres. La gràcia? A la primera ronda es pot dir tot per a definir els personatges, a la segona només una paraula, i a la tercera és amb mímica.
Un joc que us funcionarà amb tothom i disponible en pràcticament qualsevol botiga de jocs per uns 20 €.
Hanabi: el nostre cooperatiu per excel·lència, reeditat recentment per Cocktail Games. N’hem parlat vàries vegades i per a vàries coses, però segueix sent un joc fantàstic que per 9 € us farà trencar el cap una estona.
King of Tokyo: un joc senzill i sense massa complicacions però que us farà passar una gran estona si entreu en el seu món de monstres gegants que competeixen per a destruir Tokyo. Si sou dels de posar-hi més pa que formatge, i no teniu vergonya de cridar-li a la sogra “Gigasaur destrossaaaa!!” és el vostre joc.
L’inconvenient: el preu que s’enfila a uns 35 € i la dificultat de trobar-lo en botigues habituals. Ens remetem als enllaços amb botigues especialitzades al començament de l’entrada.
21 Motins: la quota nacional està representada per aquest fantàstic joc de gestió de recursos i col·locació obra de Pere Pau Listosella. Com a mariners insatisfets que som, ens amotinarem per tal d’ocupar el lloc del capità i governar el rumb del vaixell. Comprant-lo fomentem producte local, editat per una editorial local (Asylum Games).
Finca: un dels últims jocs editats en català per Devir, l’editorial punta de llança en l’edició en català. Un joc vistós de posicionament de personatges que ens converteix en pagesos mallorquins (si, si, ho heu sentit bé. Potser és perquè l’autor és alemany) que han de recollir fruita a les seves finques.
Una horeta de joc, senzill si no us voleu complicar i amb tema si voleu fer-ho. Preu al voltant dels 30 € també.
Stone Age: entrem en el pes mig. Un joc de col·locació de personatges que ens situa en plena d’edat de pedra i en la lluita per la supervivència. Això vol dir que hi ha moltes possibles opcions, però tenim gent limitada i els nostres contrincants també pot ser que les ocupin primer.
Després de jugar a tots els anteriors, aquest suposa ja un altre nivell que farà les delícies dels que busquin un repte superior. Carregat de fusta per a simular els diferents recursos, també farà les dels maniàtics de les bones produccions.
Alerta, preu entre 30 (edició en alemany) i 35 € (edició anglesa) i tampoc disponible a la majoria de botigues.
Si algú es compra algun d’aquests jocs, i ens vol fer algun comentari sobre què li sembla, serà molt benvingut per anar afinant el nostre criteri.
De Catalunya o en català (2011)
Aquesta entrada, havia de tenir una periodicitat aproximadament mensual i desafortunadament en l’any de vida del blog és la segona que faig.
Però després del moment “català emprenyat” de l’altre dia, compartit per altra gent i tot; sembla un bon moment per a donar també una visió positiva sobre el joc de taula al nostre país. No és el gran quadre, però són petites pinzellades interessants.
Aquí juguem en català! Aquesta interessant campanya de l’editorial Devir vol promoure el joc en català. Està clar que volen promoure sobretot els seus jocs en català, però qui els ho pot tirar en cara quan altres editorials del país els editen pràcticament tots en castellà. El catàleg de Devir.cat conté, de moment, clàssics com el Carcassonne o el Colons de Catan i jocs nous com Castellers o Verbalia. Esperem que el catàleg segueixi incrementant-se. Us incloc també el cartell
I el divertit vídeo de la campanya, obra de Joan Rosell. Alerta perquè hi ha un nou concurs a Facebook: si deixeu un comentari a la pàgina de devir.cat dient quins són els quatre jocs que visita el nostre mípel vermell, podeu guanyar un exemplar d’algun d’ells.
Sidibaba: durant la última Fira de Jocs d’Essen, celebrada l’octubre passat, es va presentar Sidibaba, un joc del català Kokorin (Pere Pau Listosella) publicat per Hurrican Games.
Portada definitiva de Sidibaba
Sidibaba és una versió del Teseu, un joc que l’autor va crear ja fa molt temps. A través d’una mecànica molt original, els jugadors s’endinsen a la cova dels quaranta lladres i han d’anar decidint cap a on tirar. Llàstima que les llànties d’oli només permetin veure fins al pròxim encreuament.
Des d’aquí felicitem en Kokorin que aquest any ja va publicar el 21 Motines amb la nova editorial Asylum Games, i ara fa el salt internacional.
Jinx, Dixit Jinx: Dixit, qui no coneix Dixit? Doncs la casa Libellud seguirà editant novetats en la línia d’aquest joc d’associació. Quina és la gràcia direu? Doncs que l’autor del pròxim joc de la línia, Dixit Jinx, és el català Josep Maria Allué.
És un home tant discret que ha costat déu i ajuda trobar informació per a aquesta entrada. Sort que el van entrevistar fa uns anys la gent de Jugamos Todos.
L’Allue, conegut per les seves camises acolorides, ha publicat des de jocs d’autor com el Tobynstein o el Constelacions al joc de taula de la sèrie Física o Química; i actualment ha muntat la seva pròpia empresa.
Per aquelles coses dels drets i els contractes, el joc serà editat a Espanya per Homoludicus; i a la resta del món per Libellud i Asmodee, el què li garanteix una molt bona difusió i distribució.
Una altra felicitació pel Josep Maria, i esperem veure el seu joc pròximament a les postades de les botigues.
MIL (1049): l’editorial Homoludicus, ubicada a Granollers, es troba actualment en un moment de frenesí publicadora. Apart de jocs internacionals que editen en espanyol, com l’Ora et Labora o el Glòria a Roma, també estan encetant una línia d’autors locals. Sr. Homoludicus, per quan alguna edició en català?
D’aquests, ja s’ha editat i es va presentar a la passada fira d’essen, MIL (1049) de Firmino Martínez; un aficionat als jocs de taula que ha aconseguit la seva primera publicació després de passejar-se per totes les jornades hagudes i per haver amb el seu prototip.
Portada del MIL. Imatge extreta de la bgg
Vaig poder provar el joc i conèixer l’autor als Encuentros Nacionales de Juegos de Mesa que es van celebrar el cap de setmana passat a Granollers, i em va encantar veure algú tan orgullós de la seva creació. I puc assegurar que tot i que el seu usuari de la bgg digui que és gallec, en Firmino parla un perfecte català.
El joc ens situa a l’edat mitjana com a senyors feudals que s’han d’organitzar per a prosperar. L’ambientació temàtica és total, havent de casar filles o enviar-les al convent, tenir hereus, llogar soldats, etc.
Piu Con Jocs: el Jordi i el Gregori estan darrere d’aquest nom curiós. Amb base a Esparreguera, aquest duo ha aconseguit aquest any 2011 col·locar no un sinó dos jocs en editorials internacionals.
El primer és Grill Party, editat per Kosmos, i l’edició final del qual ja es va poder veure al passat Festival de Jocs de Córdoba. Mol il·lustrativa aquesta cronologia que relata es passos que han seguit des de la creació del primer prototip anomenat “Tigre y cocodrilo” fins a la versió final.
El mateix podem trobar per a l’Up&Down, inicialment “Bajo zero”, que publicarà Amigo.
Més felicitat per a Piu Con Jocs també i que puguin seguir aquesta mitjana de publicacions tan espectacular.
En resum, que ja es van fent cosetes. Si voleu promoure el joc en català i el joc dels autors catalans, aquí teniu algunes opcions per a trencar la tònica.
Jugar en català: hi ha vida més enllà de les bitlles catalanes?
El pròxim dissabte 26 de novembre, un dia en què gairebé no passa res en el panorama lúdic nacional, es celebra la 8a Festa per al Joc i la Joguina en català.
L’esdeveniment organitzat per la Plataforma per la Llengua pretén fomentar la joguina i conscienciar els pares de la possibilitat de tenir en compte la llengua d’una joguina a l’hora de comprar-la. Segons estudis recents, només un 6% de les joguines del mercat contenen etiquetatge en català.
Contribuir amb aquelles editorials que tenen el ¿valor? d’editar en català és una opció que tenim tots de recolzar aquestes iniciatives incipients i aconseguir que cada cop n’hi hagi més. La festa conta amb l’animació dels dos jugadors més lingüístics del moment: Màrius Serra i Oriol Comas, amb el seu Verbàlia.
Fins aquí bé. Però davant aquesta fantàstica iniciativa he començat a navegar per la web de la Plataforma per la Llengua i del Consorci de Normalització Lingüística i la veritat és que n’hi ha per esgarrifar-se del profund desconeixement que es té des de les institucions del nostre país del què és el joc i com es juga a Catalunya.
Sembla que realment, per aquesta gent, no hi hagi vida més enllà del joc tradicional i infantil: les danses, les bitlles catalanes o els patacons són l’únic tipus de joc al qual, com a país, devem poder aspirar. Això et fa pensar si fem aquesta festa perquè toca, perquè ve Nadal…
Els tímids intents d’incloure altres visions sobre el joc no fan més que reforçar la sensació de deixadesa, de complir l’expedient que traspua tot plegat: enllaços obsolets, llistes poc acurades i mal mantingudes, webs farregoses…
Està clar que no hi ha diners per tot ni per tothom, i menys ara, però no és pas d’això del què estic parlant; i si hem de fomentar el joc i la joguina en català, no serà (només) posant quatre inflables un dissabte al matí al Passeig de Sant Joan.
Acabo la rebequeria disculpant-me per si algú s’ha sentit ofès per algun dels comentaris. Tinc tot el respecte del món per al joc tradicional i per al joc infantil, el què em molesta és que sembla que no poguem sortir d’aquí. També per a la gent del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Plataforma per la Llengua, que fan una feina molt necessària al nostre país. Però ¿no costaria? demanar buscar suport en entitats o persones que treballin el joc avui en dia. Aquí, aquí o aquí, per dir-ne alguns.
D'oca a oca 